Pensar i filosofar

Nova adreça

2009-03-22T19:56:00.003+01:00

Hem canviat d'adreça, sobre tot, per motius estètics, per a mantindre la mateixa aparença que la pàgina web. El blog es troba a http://presocratics.wordpress.com/ La pàgina web continua a http://personales.ya.com/pensament. Espere que els canvis vos agraden.

Ultimatum a la Tierra

2009-03-01T19:21:00.004+01:00

"Ultimatum a la Tierra". Dirigida per Scott Derrickson (2008) i protagonitzada per Keanu Reeves, Jennifer Connelly, Jon Hamm, Kathy Bates, Jaden Smith.

La Terra està sent invadida per extraterrestres. Al principi no sabem molt bé per què. Resulta que venen a salvar la Terra, però el preu és acabar amb la seua major amenaça: la humanitat. Considerem la Terra com una propietat i estem esgotant els seus recursos. Ens hem convertit en l'espècie més destructiva de vida. Només amb la nostra desaparició es podrà garantir que la vida continue al planeta. Keanu Reeves és l'extraterrestre enviat per a realitzar la missió. Tal volta trobe algunes coses en els éssers humans que desconeixia; tal volta això puga fer-li canviar d'opinió.

Ací teniu un diàleg de la pel·lícula. Els extraterrestres estan preocupats per salvaguardar la Terra com lloc habitable, ja que és un dels pocs planetes que poden tindre vida en si. Ells van haver d'evolucionar quan el sol de la seu sistema va destruir el seu planeta. La pregunta és: quan canviarem nosaltres?

La cinta planteja la qüestió de la sostenibilitat del planeta, de manera que només amb la intervenció d'una força exterior destructiva tindríem el coratge de plantejar-nos el canvi del nostre sistema de vida. És complicat. Precíssament ahir parlava amb un amic sobre els sistemes de producció d'electricitat. Quan arriba el moment d'introduir energia eòlica, ningú no vol tindre els aparells prop del seu poble; el mateix passa amb les centrals nuclears i les tèrmiques. Però tampoc ningú no vol (i ahí també m'incloc) renunciar a les comoditats que hem adquirit. Vos deixe el vídeo i vos convide a participar.

Camino

2009-02-25T00:18:00.003+01:00

Després de vore “Camino” són vàries les reflexions que se m'ocorren. Mentre veia la pel·lícula he “disfrutat” patint amb les situacions que ens presentava. Però després, amb més tranquil·litat he necessitat aclarir-me algunes coses.

En primer lloc, la finalitat del cine no és transmetre la veritat històrica, sinó crear històries que en facen sentir, viure, patir, disfrutar amb experiències que, d'altra manera, tal volta no tindríem mai. Crec que “Camino” ho aconsegueix. Per a enganxar-nos a una història, de vegades, cal modificar la història real. I açò és el que sembla que ha fet el director de la pel·lícula “Camino”: partint d'un fet real, la malaltia i mort d'Alexia González, ha creat una història paral·lela. Açò entra en la capacitat del cine per a reescriure la realitat. A fi de contes, no podem oblidar que el cine pertany al món de la fantasia. El resultat és un història que inclou elements que no pertanyen en la història real i que modifiquen notablement la seua interpretació. En un primer moment veiem a la xiqueta a punt de morir expressant el seu amor a Jesús i el desig de formar part de l'Obra. Tots pensem, a poc que coneguem la història d'Alexia, que el Jesús a qui es refereix es el Senyor i l'obra és l'Opus Dei. La pel·lícula s'inventa una obra de teatre i un amic, anomenat Jesús, per a confondre l'espectador i juga amb dues interpretacions: d'una banda la que tenen la mare de Camino, els sacerdots i els membres de l'Opus Dei que es relacionen amb la xiqueta; d'una altra la que només coneixen la mateixa Camino, els espectadors i, un poc més tard, el pare de la xica. Només nosaltres podem captar el pensament de la xiqueta; la resta, malinterpreten les seues paraules al sotmetre-les als seus prejudicis religiosos.

Suposem per un moment que va passar així: les paraules de Camino (o millor dit, de la xica autèntica, Alexia) van ser malinterpretades per les persones que l'envoltaven. És normal que tinguem tendència a interpretar les situacions i les paraules, inclús d'altres persones, des de les nostres creences i prejudicis. Però el que fa la pel·lícula, montant una història paral·lela, resulta encara menys creible. Si els familiars es van equivocar, al meu parer, encara s'equivoca molt més la pel·lícula. Les coincidències entre els noms (Jesús i l'Obra) i el fet que la xiqueta els utilitzara a punt de morir per a referir-se a un xiquet i una obra de teatre resulta inversemblant. El cine pot fer-ho, perquè no intenta fer un documental; però una vegada hem pogut disfrutar de la pel·lícula patint amb les actituds de cada personatge i amb la inevitabilitat dels esdeveniments, hem de ser capaços de diferenciar la ficció i la realitat. El cine, al presentar les idees per mitjà d'imatges, té una força especial per a convèncer, per a fer-nos creure que estem davant d'un fet real, d'un enunciat vertader. Aconselle que, després de vore la pel·lícula, si la història engaxa, mirar en internet el que van expressar els germans d'Alexia o el mateix Opus Dei sobre la cinta. No fa falta acceptar els seus plantejaments; però almenys pot servir per a mirar d'una manera un poc més crítica el que “Camino” intenta transmetre.

Tal volta la pel·lícula siga també fruit d'un prejudici, el de la incapacitat per a acceptar que una xiqueta de dotze anys puga expressar eixa fe i donar sentit a la seua malaltia des de la mateixa fe. Tal volta, per als autors de la cinta siga més creïble pensar que una xica d'eixa edat ha de pensar en altres coses. Però en eixe sentit, la història que presenta la família resulta versemblant. Igual algú creu que a la xica li havien menjat el cap amb idees religioses. Però així i tot, en eixe moment podien ser les seues idees.

Hi ha altres coses que em vam cridar l'atenció: l'actitud de la mare i dels sacerdots. Vàries vegades diuen que la malaltia és un regal de Déu. Jo no ho crec i vull creure que els membres de l'Opus tampoc pensen així. No crec que el Déu que es manifesta en Jesucrist vullga fer patir les persones. No crec que es dedique a enviar malalties ni plagues. El dolor, el patiment, la malaltia i la mort formen part de la nostra estructura biològica. Hi ha altres patiments, fruits de la injustícia, l'odi, l'egoisme o la violència, que els hem aportat els éssers humans a la nostra convivència. Però no crec que Déu es dedique a fastidiar les persones. Una cosa diferent és que, davant de totes eixes situacions dolentes, el creient vullga trobar un sentit o intente enfrontar-les des de l'esperança.

En resum: aconselle vore la pel·lícula i patir-disfrutar amb ella; però tindre també criteri per a diferenciar ficció i realitat.

El lector

2009-02-23T23:53:00.006+01:00

Ens trobem a l'Alemanya de la postguerra. Un jove de quinze anys es troba malalt i es ajudat per un dona (Kate Winslet). Poc després comencen una relació marcada pel sexe i la literatura, però amb una peculiaritat: ell ha de llegir-li cada dia una part d'una obra. Poc després, quan el xic comença a estudiar, es desvetla el passat de la dona. Poc a poc descobrim el seu secret (que evidentment no vaig a dir ací). El jove es troba davant d'un dilema: dir el que sap, encara que la dona no ha volgut utilitzar-ho, o callar i que les conseqüències per a ella siguen pitjors.

Més endavant el xic, ja no tant jove i convertit en un advocat d'èxit que acaba de separar-se de la seua dona, reiniciarà la relació literària.

M'ha agradat molt la pel·lícula; especialment la interpretació de la protagonista. Per a mi, la cinta parla de com la literatura pot ajudar-nos a viure. A diferència del que planteja “Cien clavos”, que he comentat abans, els llibres també tenen vida entre les seues pàgines. I no una vida, sinó moltes. La literatura ens pot ajudar a viure experiències que d'altra manera ens resultarien inaccessibles. I eixa necessitat d'experiències alternatives pot ser molt més urgent quan has format part d'una guerra i has d'assumir les conseqüències de les teues decisions en ella.

Dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Kate Winslet, David Cross i Ralph Fiennes.

Cien clavos

2009-02-23T23:32:00.003+01:00

Dirigida per Ermanno Olmi (2007). Esta pel·lícula italiana es presenta un professor de filosofia d'una universitat catòlica que decideix abandonar la universitat i viure senzillament en mig del camp, a un poble menut. Però abans ha de deixar un signe de la seua transformació interior. El professor ha descobert que els llibres no són tant enriquidors com les experiències directes, que hi ha més vida en les vides senzilles de les persones que en la suposada cultura tancada en un biblioteca. El signe que deixa a la universitat recorda el de Jesús al Temple de Jerusalem. És com si Déu rebutjara una religió d'intel·lectuals i demanara tornar a la proximitat a la vida de la gent senzilla.

Després, el professor va contant històries de la vida de Jesús i transmetent les seues paraules. És com si la pel·lícula intentara presentar una imatge actual i més evangèlica de Jesús hui en dia. Tenim inclús l'interrogatori, el rebuig dels sacerdots oficials, la condemna i una mena de resurrecció, però sense passar per la mort. No arriba a tant la situació.

No és una pel·lícula massa complicada; no té grans pretensions. Es pot vore per a entretenir-se un poc i inclús plantejar-se fins a quin punt el cristianisme no s'ha convertit en una religió d'especialistes i s'ha allunyat de la vida concreta de les persones. Però els estudis teològics són només un dels serveis que ofereix l'Església; no són, ni molt més, la tasca principal ni el nucli de la seua vida. Així i tot, la cinta serveix per a reflexionar sobre el paper de l'Església i la seua relació amb el missatge de Jesús.

Ben X

2009-02-23T23:10:00.004+01:00

Esta pel·lícula belga dirigida per Nic Balthazar en 2007 ens conta la història d'un xic amb autisme. Amb flaixos del passat podem vore el procés que patix Ben, el protagonista, fins que el diagnostiquen. Ben es aficionat, de manera obssesiva, d'un videojoc. El joc li permet relacionar-se, sense les limitacions socials que l'imposa la seua malaltia, amb una xica. D'alguna manera, en el joc, on ha arribat a ser un especialista, pot ser ell, sense por a establir una relació.

Tota la seua vida ha sigut un xic especial, que ha patit la pressió i l'assetjament dels companys d'escola. Eixe abús per part dels companys arriba fins a uns límits insuportables. Arriba un moment en què el protagonista decideix posar fi a la situació.

Trobem alguns dels símptomes propis de l'autisme: aïllament, dificultat per a relacionar-se, per a expressar els sentiments, mirada perduda, fixació de l'atenció en una activitat, al·lucinacions... No tots els autistes tenen tots els símptomes. Hi ha una frase del pare molt interessant: “Per a ell, l'autisme no era un problema; ho era per als altres. Ell vivia en el seu món”. Realment, si no es ficarent amb ell, ell podria viure amb una relativa tranquil·litat. És també molt interessant l'esforç de la mare per a dur avant el seu fill.

Cuestión de honor

2009-02-15T11:50:00.003+01:00

"Cuestión de honor", dirigida per Gavin O'Connor en 2008 i protagonitzada per Edward Norton, Collin Farrell i John Voight, ens presenta a una família de policies. Cadascú desenrotlla una tasca diferent al departament de policia. Apareix un tema ja molt present a les pantalles, el de la corrupció policial. Sembla que alguns policies extorsionen als ciutadans, els roben, els amenacen i estan en connivència amb traficants de droga. Què cal fer en eixos casos? Destapar-ho tot encara que així es perjudique la reputació del cos de policia? Fer la vista grossa, mirar cap a altre costat? Fins a quin punt? Què és el que es pot permetre i el que no? L'honor ha d'estar per damunt de les fidelitats corporativistes? I de les familiars? Un poc de tot açò, narrat amb tensió i agilitat, apareix a la pel·lícula. Es pot passar una molt bona estona amb ella.

Resistencia

2009-02-15T11:29:00.003+01:00

He vist la pel·lícula "Resistencia", d'Edward Zwick (2008). Ens conta com un grup de jueus escapa a la persecució i l'extermini desenrotllat pels nazis. Per a això han d'amagar-se en mig dels boscos de Bielorrùssia. Allí organitzen un campament on han de lluitar contra la fam, el fred, els conflictes de la convivència i la por a ser agafats pels seus perseguidors. Apareix la tensió entre salvar el major nombre possible de jueus o garantir la seguretat i la supervivència dels que es troben al campament; entre sobreviure o participar en la lluita directa contra els alemanys i els seus col·laboradors.

L'antisemitisme no apareix tant sols per part dels nazis: també es troba entre alguns dels seus veïns i entre les tropes soviètiques. La història reproduïx l'esquema del relat de l'Èxode, quan els hebreus van fugir de l'esclavitud que patien a Egipte. També en mig del fred hivern es posa a prova la fe i apareix la temptació de tornar a la falsa seguretat del ghetto. Un rabí, en mig del dolor que suposa vore com els amics i els familiars van morint per causa de la fam i les malalties, li demana a Déu que deixe de considerar-los el seu poble escollit; li demana que els retire el seu don, la santedat, i que li'l done a un altre poble, perquè ells ja no tenen ni llàgrimes ni pregàries per a oferir-li.

La duda

2009-02-08T11:42:00.006+01:00

"La duda" ens conta una història ambientada en un col·legi del Bronx als anys seixanta. Un retor (Philip Seymour Hoffman) intenta canviar l'ambient del col·legi parroquial que regenta una monja molt estricta (Meryl Streep). Hi ha un enfrontament entre les dos formes d'entendre el treball al centre; l'enfrontament es dispara a partir de les sospites de la directora sobre el tracte especial que el retor ofereix a l'únic alumne negre del centre. No hi ha proves, ni testimonis; en cap moment apareixen imatges que puguen corroborar les seues sospites. L'única cosa que té la monja és la certesa subjectiva i, tal volta, el rebuig que inconscientment li provoca la forma d'actuar del sacerdot. La cinta ens manté en el dubte tot el temps (literalment tot el temps). El treball dels protagonistes, impecable. El final no m'ha agradat; preferiria una altra manera d'acabar.

Ara, mentres escric esta entrada, pense en els dubtes. De fet, en les nostres decisions sempre hi ha d'haver-hi una part de dubte. Les persones massa segures de tot el que decideixen i pensen em fan un poc de por. No crec que es puga estar segur de tot. Si així fora, prendre decisions seria molt fàcil, seria quasi com la conclusió d'una argumentació. Però no crec que funcionem així. En cada decisió hem d'apostar un poc, assumir cert risc i, encara que intentem reduir el marge d'error, sempre podem equivocar-nos. La decisió resulta molt més complicada quan afecta no nosaltres (si ens equivoquem som nosaltres qui carreguem amb les conseqüències), sinó altres persones. I pitjor si hem de decidir entre creure una persona i protegir una altra. No és gens fàcil. Actuar en un sentit suposa ficar en entredit la fama d'una persona; no actuar pot suposar deixar sense protecció a un xiquet. I tot això, sense proves.

Australia

2009-02-08T11:23:00.004+01:00

Esta setmana he vist "Austràlia", amb Nicole Kidman i Hugh Jackman. Una gran producció, amb grans paisatges, vaques en estampida, guapo i guapa, història d'amor, roïns, roïns que no ho són tant, xiquets i bombardeig dels japonesos. És a dir: amb tots els ingredients per a passar una bona estona. Però no és una gran pel·lícula. Li falta alguna cosa, tal volta major dramatisme. I igual li sobra metratge: dos hores i tres quarts. La primera hora la passes amb les vaques i els paisatges desèrtics. Però, com ja he dit, bé per a passar una bona estona; no molt més.

La práctica del relato

2009-02-03T00:01:00.001+01:00

Estos dies he acabat de llegir per segona vegada "La pràctica del relat", de Ángel Zapata. És tracta d'un manual d'estil per a narradors. Com si estiguera conversant amb el lector, l'autor va recorrent actituds bàsiques que ha de tindre en compte l'escriptor que vol iniciar-se en la narració, així com els errors mes comú. El llibre està ple d'exemples que ajuden a visualitzar allò que l'autor vol transmetre. Estic pensant reescriure els apunts d'ètica. Encara és només un projecte, però m'agradaria fer-ho en forma de novel·la. Ja vorem si ho aconsegueix.

El niño con el pijama de rayas (Pel·lícula)

2009-02-02T23:26:00.003+01:00

Ja vaig escriure una entrada quan vaig llegir el llibre. Després d'un bon temps he vist la pel·lícula, com sempre, amb un poc de por per vore si estava al nivell del llibre. He de dir que la pel·lícula m'ha agradat molt. És cert que han deixat fora coses que apareixen al llibre. Tambè és difícil traslladar al cine un llibre que està contat des de la perspectiva d'un xiquet. Hi ha coses que en el llibre s'insinuen i que en la pel·lícula o han prescindit d'elles o han hagut de mostrar-les clarament. Així i tot, m'ha agradat molt la manera en què han narrat la història en la pel·lícula; el nucli de la història es manté molt bé. Recomane tant èsta com el llibre.

Siete almas

2009-01-31T00:09:00.005+01:00

En cartellera tenim a Will Smith protagonitzant "Siete almas". Al principi no sabem molt bé de què va la pel·lícula; no entenem la manera d'actuar del protagonista. El veiem preocupat per conèixer la vida d'unes persones, saber si són bones persones, però no sabem per què. Fins als últims deu minuts de la cinta, no sabem quin és el motiu de la seua actuació.

La pel·lícula està bé; però estos dies estàvem veient "En busca de la felicidad", també de Will Smith, i al comparar-les, crec que esta té escenes amb més força dramàtica. En "Siete almas" has d'esperar al final per a entendre per què està passant el protagonista; aleshores, tot desvetla el seu sentit. Així i tot, és molt interessant vore-la.

Oh, Jerusalem

2009-01-30T23:53:00.010+01:00

Acabe de vore "Oh, Jerusalem", d'Elie Chouraqui (2006). La pel·lícula s'ambienta als moments de la fundació de l'Estat d'Israel. Comença amb un àrab i un jueu que viuen a Nova York i es fan amics. Quan els britànics anuncien que abandonaran Palestina, els dos decideixen viatjar a Terra Santa. L'assemblea de l'ONU proclama la separació de Palestina en dos estats. Poc a poc, els amics es troben en mig d'una escalada de violència i odi. Els violents van fent-se càrrec de la situació. Els que abans convivíem pacíficament, es convertixen en enemics irreconciliables. La que havia de ser la Ciutat de la Pau (això vol dir Jerusalem) es convertix en el cor del conflicte i l'odi.

He vist algunes crítiques i no la deixen massa bé; la qualifiquen com a sentimentalisme pacifista. Però resulta interessant vore la pel·lícula, en estos dies en què palestins i israelians continuen en guerra. El procés és sempre el mateix: la violència provoca nova violència; l'odi produix més odi. Uns començen i altres continuen; així successivament, durant seixanta anys. Hi haurà alguna vegada una solució?

Bienvenidos al Norte

2009-01-20T08:20:00.005+01:00

Un director de l'oficina de correus participa en el concurs de trasllats. Fa tot el possible per a que l'envien a la Costa Blava, però l'intent fracasa i l'envien a la regió Nord-Pas-de-Calais, a un poble on, entre altres coses, la gent tè una molt peculiar manera de parlar. Al Sud, tots parlen dels costums d'aquella gent i es preocupen per la sort del funcionari. El canvi no resulta tan dificultos i, una vegada superades les primeres confusions, comença a ser gratificant per al nou director de l'oficina. El tracte directe, la distància respecte de la família, l'aprenentatge dels nous costums... van canviant les idees que tenia sobre la regió.

És una comèdia molt ben feta; on les situacions còmiques estas molt equilibrades i mantenen un bon ritme en la història. Molt agradable de vore i, per tant, molt recomanable.

Aprendiz de caballero

2009-01-11T12:09:00.003+01:00

Una pel·lícula totalment prescindible. No aporta res. Ni és un bona comèdia, ni té tensió dramàtica, ni l'argument és original. Resulta previsible. Al final posa que està inspirada en el Decameron, de Bocaccio, però tampoc té ganxo des de l'erotisme, ja que ho tracta de manera molt superficial, sense gràcia. Com la pel·lícula no té gràcia, es perd la relació que hi havia entre comèdia i erotisme en l'obra literària. Com ja he dit, totalment prescindible.

Traidor en el infierno

2008-12-28T19:52:00.003+01:00

Traidor en el infierno (Stalag 17), de Billy Wilder, 1953. La pel·lícula se situa a un camp de presoners americans durant la II Guerra Mundial. L'he vista també animat per la lectura del llibre de Rivera. Ell la tracta com a exemple de com qualsevol cosa pot esdevindre en diners, si així ho accepta el grup que la utilitza. En este cas, el medi de canvi són els cigarros.

De totes formes, la pel·lícula té altres elements molt més interessants. Al camp, cadascú ha de trobar la seua manera de viure de la manera més cómoda possible. El grup de presoners sospita que qui controla el comerç informal del camp és un espia. Les sospites estan mogudes, sobre tot, per l'enveja que provoca la seua situació relativament privilegiada dins del camp.

Per al meu gust, sobren les escenes còmiques, molt exagerades. Crec que trenquen la narració dramàtica.

Clint Eastwood

2008-12-28T13:17:00.004+01:00

He vist dues pel·lícules de Clint Eastwood. Una com a director i l'altra com actor. La primera, “El intercambio”, una obra de l'Eastwood madur; la segona, “La leyenda de la Ciudad sin Nombre”, com actor jove. “El intercambio” és una estrena. Conta la història d'una mare que, al tornar a casa després del treball, no troba al seu fill. Comença a buscar-lo i, quan la policia el troba, resulta que no és el seu fill. La policia, embolicada per la corrupció, decideix ocultar el fet i fer passar a la mare com a boja. La resta, millor que vegeu la peli. M'ha agradat molt. La història està molt ben contada. Podem vore una Angelina Jolie en el paper de la mare, allunyada dels papers d'acció que ha presentat últimament. Clint Eastwood mostra, una vegada més, la seua capacitat i ben fer per a contar històries dramàtiques. A més, a pesar de la cruesa del tema, la pel·lícula no incomoda l'espectador amb imatges carregades de violència.

L'altra pel·lícula, “La leyenda de la Ciudad sin Nombre”, l'he vista incitat per la lectura de “Carta abierta de Woody Allen a Platón”, de Juan Antonio Rivera. Este autor la utilitza per a reflexionar sobre l'aparició de les lleis i l'organització social. Es trobem a Califòrnia, a un lloc encara no colonitzat. Un accident provoca que, de manera fortuïta, els qui van en una caravana troben or i decidisquen assentar-se allí. Poc a poc, l'assentament va creixent, però encara no tenim una ciutat, sinó un campament de tendes de campanya. Ningú no mana sobre la resta; les decisions es prenen per votació de tots els membres del campament. Els problemes comencen quan apareix un mormó amb dues dones. Els homes del campament ho consideren injust i proposen al mormó subhastar una de les seues dones. Lee Marvin la compra, però en seguida comença a sentir gelosia davant la permanent mirada de la resta d'homes. La solució es portar prostitutes, per a que tots tinguen la possibilitat de satisfer les seues necessitats. Però un prostíbul significa fer una casa, una taberna, un local de joc, i prompte apareixeran altres. El campament es convertix en ciutat. En seguida apareixen altres personatges. Clint Eastwood és el soci de Lee Marvin. La pel·lícula és una magnífica comèdia, que ens pot fer reflexionar sobre la societat, la família, els costums... Ens situa, al principi, en un tipus de societat a banda de la resta de l'Estat, autoorganitzada, però les seues bases són incapaces de suportar la ciutat que acaba formant-se.

El millonario

2008-12-22T11:11:00.006+01:00

Continuant amb el cine, estos dies he vist "El millonario", de Ronald Neame (1953). La pel·lícula està basada en un conte de Mark Twain. Jo la desconeixia, però la lectura de "Carta abierta de Woody Allen a Platón" em va animar a buscar-la i vore-la. Juan Antonio Rivera la utilitza per a reflexionar sobre el paper del diner en la societat: com apareix, el valor que li atorguem, les altres formes de diners, com les accions, etc... També apareix en el film la consideració social que reb la persona que té diners i com, per l'únic fet de posseir-los, es convertix en un referent per a l'actuar de la resta de persones. Hi ha un moment de la pel·lícula en què el protagonista ha perdut el paper que confirma que posseïx un milió de lliures. Totes les persones que creien en ell, ara rebutgen les seues opinions; però, en quant apareix de nou el xec, tots segueixen el que diu. Podria vindre bé vore la pel·lícula en estos moments en que parlem tant de crisi. El valor que atorguem als diners depén de la confiança. El paper que utilitzem ja no representa una quantitat d'or, com els primers bitllets, sinó el reconeixement social que li donem, el fet que, de forma oficial i acceptada per tots el membres d'una societat, coincidim en utilitzar-lo com a mitjà per a intercanviar béns entre tots. Eixa dependència dels diners respecte de la confiança social es veu més clarament quan parlem de les accions d'una empresa o una entitat bancària. Són coses que, de vegades, pugen i baixen més per l'ànim o la por, que pel valor real que puguen tindre. Aconselle dues coses: llegir el capítol del llibre de Juan Antonio Rivera i vore la pel·lícula. Un i altra ens fan reflexionar d'una manera molt amena.

La ola

2008-12-22T10:55:00.006+01:00

Com es nota que estem de vacances: augmenten les entrades al bloc. Anit vaig vore "La ola" (Die Welle) de Dennis Gansel (2008). La pel·lícula partix d'una classe d'institut on el professor i els alumnes es plantegen si el nazisme podria tornar a Alemanya. El professor inicia un experiment en el qual intenta reproduir els elements que fan possible l'aparició de grups totalitaris: disciplina, liderat, uniformitat, acció comuna, integració grupal, separació dels que pensen o actuen diferent... Poc a poc els alumnes van entrant en l'experiència.

La cinta pot servir per a reflexionar sobre diverses coses:

La dinàmica de grups: paper del líder i la ideologia, relacions de poder, identificació, importància del grup per a sentir-se valorat...
La dinàmica social: pot ajudar a comprendre com certes ideologies que ens semblen absurdes, ridícules o fanàtiques acaben enganxant en grups juvenils i intenten obrir-se camí en mig d'una societat democràtica.
El paper de l'educador. Fins a quin punt pot influir un mestre o un professor en la formació d'una ideologia en els seus alumnes? Jo personalment crec que poc influir molt poc, ja que els alumnes tenen interessos més forts en altres àmbits fora de l'escola, sobre tot per influença dels amics. Però és una qüestió que es pot plantejar i que podria fer-nos dubtar de la possibilitat de realització d'una situació semblant en el nostre entorn.

Carta abierta de Woody Allen a Platón

2008-12-21T18:56:00.006+01:00

Este llibre és continuació de Lo que Sócrates diría a Woody Allen. Juan Antonio Rivera continua les seues reflexions filosòfiques utilitzant històries tretes de pel·lícules. El llibre, a l'igual que l'anterior, té la virtut de presentar les reflexions d'una manera amena i convidant-nos a vore les pel·lícules, moltes d'elles clàssiques i quasi desconegudes per a la majoria dels joves.

En este llibre l'autor reflexiona sobre qüestions relacionades amb la societat, el mercat, la divisió del treball, la llengua, el diner, els productes socials... Tots estos productes no són el resultat d'una previsió racional establerta pels dirigents socials, sinó que apareixen de manera col·lateral quan els individus busquen espontàniament la consecució del seus interessos.

A partir de les pel·lícules, critica els totalitarismes, l'intervencionisme, els nacionalismes... i qualsevol pretensió de substituir els subproductes socials, fruits de l'acció espontània de les persones individuals, per productes colectius imposats per qui intenta erigir-se en portaveu de la racionalitat o un suposat esperit supraindividual. Ve molt bé per a reflexionar sobre el paper de l'Estat, el mercat i altres productes socials. Ho recomane, com vaig recomanar el llibre anterior.

Dejad de quererme

2008-12-21T18:31:00.003+01:00

Este és el títol de l'última pel·lícula que he vist. Està dirigida per Jean Becker (2008). El títol original (Deux jours a tuer) pot orientar l'espectador. Millor no saber de què va la peli.

Ens trobem amb un home de 42 anys (en plena crisi dels quaranta?) cansat del seu treball, la seua família i els seus amics, que decideix deixar-ho tot i a tots, i de mala manera. L'inici resulta còmic i les situacions ridícules. Hem d'esperar quasi al final de la pel·lícula per a entendre la forma d'actuar del protagonista.

Hi ha una escena especialment suggestiva, quan el protagonista i un xic que ha agafat quan feia auto-stop canten "Me olvidé de vivir", de Julio Iglesias, en francés.

El metratge és relativament curt: una hora i quart. El suficient per a contar-nos la història sense cansar i sense allargar la història més que el que fa falta.

Una pel·lícula molt recomanable, ben narrada, entretinguda i que ens anima a pensar sobre els sentiments, l'estima, l'amistat i la vida.

El último suspiro

2008-12-06T00:33:00.001+01:00

Acabe de vore "El último suspiro", de Léa Pool (2001). La pel·lícula tracta de la relació amorosa que s'estableix entre dos xiques adolescents, baix la mirada d'una nova companya d'habitació. Una situació incòmoda provoca que una de les xiques decidisca trencar la relació, provocant així una reacció cada vegada més desequilibrada de la seua parella. La pel·lícula conta els esforços d'aquesta per recuperar-la. Les reaccions són cada vegada més extremes, arribant al desequilibri. Per al meu gust, la reacció resulta excessiva. Tal volta la pel·lícula enganxe amb el públic adolescent, per la manifestació absolutament desbordada dels sentiments; però crec que jo ja estic una mica lluny d'eixes expressions sentimentals tant descontrolades. Veient el desenllaç de la peli, igual, inclús dins de les relacions afectives més fortes, no convé prescindir totalment d'un poc de racionalitat. Hi ha altre tema: la pressió social que impedix a una de les xiques continuar la relació i la seua incapacitat per a comunicar-li-ho als seus pares. La pel·lícula ajuda a pensar sobre els sentiments, les relacions homosexuals, l'afectivitat adolescent, l'acceptació social... Moltes coses, però tractades d'una forma un tant exagerada.

El curioso incidente del perro a medianoche

2008-10-12T17:49:00.005+02:00

Este és el curiós títol d'una novel·la de Mark Haddon. L'he acabada de llegir fa unes hores. En primer lloc he de dir que m'ha enganxat prou. Conta una història des d'una perspectiva molt particular (encara que sempre la perspectiva per a contar siga particular): la d'un jove autista. Al llarg de la novel·la no s'ens diu que siga autista, ni es parla d'autisme, però els símptomes expressats ho deixen prou clar. Apareixen també les descripcions d'alguns companys d'escola amb símptomes més greus.

Tot comença quan el gos d'una veïna apareix mort i el jove autista el troba al carrer. Christopher pensa que, com en una novel·la de detectives, ha d'investigar el crim fins trobar l'assassí. Considere especialment interessants les descripcions que fa el protagonista. El seu punt de vista no és el que habitualment utilitzem la resta de persones. Llegir les seues descripcions sobre el que veu, l'interessa o el que està sentint, por resultar per a la resta molt enriquidor. Tal volta nosaltres explicaríem les coses d'altra forma, però precisament ahí es tr0ba una de les característiques que fan atractiu este relat.

La elegancia del erizo

2008-10-08T17:06:00.004+02:00

Acabe de llegir "La elegancia del erizo", de Muriel Barbery. Conta la història d'una portera d'un edifici de Paris on viuen famílies riques. La portera és una persona intel·ligent que, sense més instructor que la pròpia curiositat, ha anat formant-se, apropiant-se de la cultura i fent-se una manera de pensar. Però en tot moment intenta mantindre el seu coneixement amagat baix el paper de portera. El llibre recull les seues reflexions; les seues i les d'una xica de 12 anys que està decidida a suicidar-se, perquè la vida no té sentit per a ella. Es tracta d'una xica amb una intel·ligència superior a la resta.

El llibre està ple de reflexions filosòfiques. Però, al meu parer, la part central es queda pràcticament sense història i es reduix a trasmetre una reflexió darrere l'altra. Té algunes frases ingenioses i en l'última part recupera el ritme narratiu.

Ho he passat bé llegint-lo; però reconec que tanta reflexió pot resultar un poc pesada. Recomanable, però no obra maestra. Resulta recomanable sobre tot per a qui l'agrade subratllar o copiar frases interessants.

Lo que Sócrates diría a Woody Allen

2008-09-28T21:51:00.003+02:00

Altra de les lectures que he disfrutat este estiu ha sigut Lo que Sócrates diría a Woody Allen, de Juan Antonio Rivera. L'autor desenrotlla reflexions filosòfiques (en este llibre centrades en aspectes psicològics i ètics) a partir d'escenes de pel·lícules. Ofereix reflexions actuals i interessants, utilitzant adequadament les pel·lícules, contant només allò imprescindible, sense destrossar la pel·lícula i produïnt el gust per vore-la completa.

Una de les reflexions que m'ha cridat especialment l'atenció és la referència a la llegenda intel·lectualista: creure que per a decidir i orientar-se en la vida el més important és tindre els conceptes clars. Esta orientació va ser inaugurada per Sòcrates. Juan Antonio Rivera s'oposa a esta llegenda, intentant donar-li el lloc adequat i tenint en compte els aspectes emocionals i irracionals en les nostres decisions.

Tambè m'han agradat molt les reflexions sobre les decisions que prenem al llarg de la vida, com de vegades volem creure, una vegada han passat, que el nostre passat està hilvanat com si tinguera un sentit o una raó. Tambè parla de l'apetit faustic, com el desig que tenim de viure totes les vides possibles, sense renunciar a cap possibilitat.

Ara tinc ganes de de llegir el nou llibre que ha publicat, Carta abierta de Woody Allen a Platón, en el qual abordarà temes metafísics i gnoseològics.

"La isla"

2008-09-28T09:51:00.002+02:00

Acabe de vore la pel·lícula "La Isla", Michael Bay (2005). És una pel·lícula futurista que tracta el tema de la clonació de persones com a font d'òrgans per a futurs trasplants. El tema resulta interessant i pot servir per a qüestionar-se els perills de la clonació si s'aplicara a éssers humans. Però el desenrotllament de la pel·lícula la converteix en una successió de persecucions, cada vegada més exagerades i difícils de creure, darrere de les quals el final perd tota capacitat d'emocionar l'espectador. Al meu parer, sobra la meitat de la pel·lícula.

Plató i jo

2008-09-10T22:32:00.005+02:00

Altra de les lectures d'estiu ha estat "Platón y yo", de Carlos Goñi. És una revisió de "Buscando a Platón via internet". De manera amena i fàcil conta la història d'un jove que comença a rebre correus electrònics en nom de Plató. Açó l'anima a investigar sobre el filòsof. Tots els que l'envolten li ajuden a conèixer poc a poc a l'autor. La història, per al meu gust, resulta un poc superficial. Una altra errada és que juntament amb la doctrina de Plató s'incluen opinions sobre qüestions actuals que no sé si Plató se les plantejaria tal com el llibre ho fa. De totes formes, pot servir per a animar a llegir o interessar-se per Plató.

Tres obres de Shakespeare

2008-09-10T22:20:00.006+02:00

Entre les lectures d'este estiu han estat tres obres de Shakespeare: Macbeth, Julio César i El mercader de Venècia. Han estat tres moments per a disfrutar. Cadascuna posa de manifest una emoció diferent. Macbeth ens parla del desig de poder i com pot arribar a fer-nos renunciar als valors més arrelats en nosaltres. Julio César podria haver-se anomenat la tragèdia de Bruto, ja que este personatge centra tota la història. És molt interessant el discurs d'Antonio davant el cadàver de Julio César, encara que resulte difícil llevar-se del cap la cara de Marlon Brando mentres ho lliges. El Mercader de Venècia és una comèdia. La tragèdia la viu el jueu, que acaba avergonyit per la seua avarícia i el seu desig de venjança.

En resum, tres lectures molt recomanables que m'han permet disfrutar un poc este estiu.

Educació per a la Ciutadania (3)

2008-07-19T08:49:00.001+02:00

L'ignorant és qui no sap; el neci no és qui no sap, sinó qui s'empenya en romandre en el seu error o en la seua ignorància. En este cas, la Conselleria d'Educació manifesta neciesa i el seu cap, el Conseller, ser un neci. I el pitjor de tot és que, a diferència de l'ignorant, al neci no se li pot suposar bona voluntat. Es queda a l'error amb totes les seues ganes. Continuen encabotats en que l'assignatura "Educació per a la Ciutadania" s'impartisca en anglés. Ja sabem, a estes altures, que l'única motivació de la Conselleria és frenar la implantació de la LOE i que, per a aconseguir-ho, no l'importa posar tota l'ESO de cap per avall.

Insistir en impartir EpC en anglés suposa tindre professors itinerants, canviant contínuament de centre; supeditar els horaris dels centres a l'horari d'estos professors; canviar els horaris dels departaments afectats; i, sobre tot, garantir que els alumnes no s'assabenten de res de tot allò que tracten a classe. Tot açó de manera improvisada, sense temps material per a preparar-se als centres. Aixó sí que és preocupar-se per l'Educació.

Enhorabona.

El caballero de la armadura oxidada

2008-07-18T09:12:00.002+02:00

Ahir vaig acabar de llegir "El caballero de la armadura oxidada", de Robert Fisher. Em va interessar a partir de la lectura de "La brújula interior", d'Àlex Rovira. estic llegint molta literatura relacionada amb temes d'autoajuda. M'interessa per les possibles aplicacions a temes d'ètica. El llibre de Fisher es queda un poc alt per als alumnes de 4t; però sí que pot aplicar-se a alguns temes de psicologia, especialment als de la psicologia cognitiva i la psicologia humanista.

El llibre presenta un relat curt, de lectura molt fàcil, que utilitza recursos fantàstics per a fer-nos reflexionar sobre les màscares que utilitzem a la nostra vida per a amagar-nos a nosaltres mateixos i als altres el nostre verdader jo: els nostres sentiments, les nostres pors, dubtes, desitjos... Vivim amagant-ho tot i intentem donar als altres una imatge diferent. En lloc d'agradar-nos a nosaltres mateixos, vivim pendents d'agradar als altres.

Eixe és el camí fàcil, el que segueix la majoria. Canviar significa canviar de camí, començar a actuar d'altra manera. Amb l'al·legoria de tres castells, l'autor ens presenta un camí amb tres passos:

En primer lloc el silenci. Vivim envoltats de soroll. És el mitjà que tenim per a no sentir-nos a soles, per a no escoltar-nos a nosaltres mateixos. Així evitem descobrir qui som realment. Necessitem el silenci si volem retrobrar-nos.
En segon lloc el coneixement. El silenci només és el primer pas per a descobrir el nostre verdader jo. La màscara que ens recobreix és la manera que em trobat per a amagar la nostra por i per a no deixar que els nostres sentiments s'expressen.
Per últim, la valentia. No només sabent qui som i què ens passa s'aconsegueix el canvi. Necessitem voluntat i decisió per a aconseguir-ho.

La lectura del llibre m'ha ajudat a recuperar o renovar algunes reflexions. És cert que vivim envoltats de soroll; així evitem trobar-nos amb nosaltres mateixos, no siga que una vegada ens trobem, descobrim que no som feliços, que hem dedicat el nostre temps a coses que no ens plenen. El soroll pot manifestar-se de moltes maneres, no necesàriament d'una forma audible; el soroll pot ser la presa, el treball, la necessitat d'estar fent coses (normalment productives), la necessitat d'estar sempre amb altre persones... Necessitem parlar de tot, sense haver pensat abans què és el que realment pensem. Soroll són també els programes de televisió: parlar de tot, de qualsevol cosa, de qualsevol persona..., per a entretindre'ns amb la vida d'altres i no pensar en la nostra.

El segon pas és difícil. El coneixement suposa reconèixer les nostres pors, els desitjos no complits, tot allò que voldríem ser i no som; deixar caure la imatge que presentem a la societat i inclús a nosaltres mateixos per a fer-nos més agradables, més acceptables. Però així també trobem què és allò que volem de veres, no allò que desitgem imposat per la forma de viure, pel nostre entorn o pel nostre passat. També així descobrim el nostre potencial: no hem de renunciar a ser millores persones, perquè podem ser-ho.

Per últim queda la voluntat. Conèixer-se no és suficient; falta decidir-se a acceptar-se i canviar. Tal volta siga el pas més difícil. Canviar suposa renunciar a una manera de viure, a les màscares que fins ara ens han servit per a protegir-nos de nosaltres i dels altres; començar a expressar els propis sentiments, deixar a banda la por pel mal que puguen fer-nos els altres... Moltes coses.

En definitiva: no està malament pensar de quan en quan en la pròpia vida, reflexionar una miqueta i no deixar-se portar sempre des de fora: per les modes, les preses, el treball, les preocupacions, les obligacions socials i tantes altres coses.

Antimanual de filosofia

2008-07-07T12:12:00.004+02:00

Acabe de llegir "Antimanual de filosofia", de Michel Onfray. Estes són les meues impressions:

Al principi em va enganxar prou. Resulta suggestiu, crític..., especialment les preguntes que introduïxen cada capítol.
Després vaig anar veient que més que un "antimanual" resulta un "manual" d'una visió molt particular de la filosofia. Després de cada pregunta, en lloc de suggerir, l'autor ens proporciona la seua recepta particular. Des d'eixa perspectiva, el manual ja no resulta tant interessant, almenys per a mi. El propi autor ho reconeix a les últimes pàgines: una visió subjectiva, crítica i alternativa. També a estes pàgines parla de manual i no d'antimanual.
Està bé per a començar a pensar, però, com reconeix l'autor, el manual és només el mapa per a fer un viatge, no el viatge en si. Són les indicacions per a començar a mirar la realitat i la vida críticament, i en eixe esperit crític també s'han de revisar les afirmacions de l'autor.
Una cosa que m'ha agradat són els textos que hi ha al final de cada capítol: estos sí que proporcionen una visió més ampla de les diferents qüestions que tracta el llibre.
En conclusió: un llibre aconsellable per a plantejar-se algunes qüestions, però li falta més capacitat suggestiva; vull dir: provocar més preguntes, deixar les qüestions més obertes per que cada lector faça la seua reflexió.

L'opinió de J.A. Marina sobre la postura del Consell

2008-06-30T23:35:00.003+02:00

L'article recull l'opinió és de José Antonio Marina, qui reconeix que ja havia treballat en una idea semblat a Educació per a la Ciutadania durant el govern anterior del PP. Polsa ací per a vore'l. És un article molt interessant.

Eduació per a la Ciutadania (2)

2008-06-30T08:19:00.003+02:00

He pensat demanar al Claustre de l'IES Paco Mollá l'aprovació d'un text on es reclama que EpC siga tractada com una assignatura més, és a dir: sense opcionalitat i en les llengües vehiculars de la nostra Comunitat: valencià i castellà.

Tal volta arribem una mica tard, però crec que l'important és sumar-se a les iniciatives d'altres claustres. També el text resulta poc combatiu i no m'he estés en la motivació. Crec que és suficient remetre's a la legislació d'ordre superior.

El text es troba a la següent adreça:

http://personales.ya.com/pensament/archivos/epc_paco_molla.pdf

La Buena Suerte

2008-06-26T19:17:00.004+02:00

Fa unes setmanes vaig llegir este llibre d'Álex Rovira i Fernando Trias de Bes. És una història molt sencilla que ens fa reflexionar sobre què entenem per tindre sort en la vida. Ens anima a posar els mitjans que tenim al nostre abast, en lloc d'esperar que les coses vinguen soles. És d'una lectura molt amena que facilita la reflexió. També el recomane com a lectura per a este estiu. Pot vindre molt bé a aquelles persones que es dediquen a queixar-se de tot el que es passa.

El laberinto de la felicidad

2008-06-26T19:09:00.008+02:00

He llegit fa poc este llibre d'Álex Rovira i Francesc Miralles. El llibre conta com una xica que es troba desorientada en la seua vida i sense cap il·lusió entra en un laberint i, seguint les indicacions dels personatges que troba, va descobrint-se a si mateixa. La lectura és molt agradable, poc complicada. La història no resulta tampoc complexa. Es pot llegir en un parell de vesprades. La recomane com a lectura per a este estiu. Pot convidar-nos a pensar un poc.

Els autors també tenen una pàgina web sobre el llibre

http://www.ellaberintodelafelicidad.com/

Educació per a la Ciutadania

2008-06-26T18:58:00.002+02:00

Continuem pegant-li voltes a este tema. No en el meu cas, ja que és la primera vegada que parle en este bloc sobre ell. Ara el conseller amenaça als professors que es neguen a impartir-la en anglès. El que pitjor em sembla és que tot aquest muntatge només respon a una pataleta per a oposar-se al govern central (que tampoc és del meu gust), deixant a banda l'interés pedagògic. Crec que estan utilitzant l'educació com a mitjà d'oposició política. No crec que l'assignatura tinga continguts que justifiquen l'objecció de consciència per part dels pares. I la qüestió d'introduir una assignatura en anglés, quan no s'ha fet des de primària, no té trellat.

En definitiva: l'única motivació de tot este muntatge és política partidista, no pedagògica. Em sembla molt greu que els polítics, d'uns i altres partits, juguen amb l'educació i la utilitzen d'esta manera. Els resultats de totes estes guerres els tindrem dins d'uns anys, en les pròximes generacions.

Fucking Amal

2008-06-26T18:52:00.003+02:00

La pel·lícula tracta sobre adolescents. Una d'elles està enamorada d'una companya de l'institut. L'altra no ho sap. La pel·lícula narra com, a partir d'una situació incòmoda, va apareixen l'amor entre les dos. Tal volta l'estètica no resulta molt atractiva i semble quasi pròpia d'un documental. Tampoc la història es complica massa. Per al meu gust, el final es queda una miqueta curt. Pot ser interessant per a parlar amb adolescents sobre qüestions relacionades amb les opcions sexuals, però no té molt més interés com a pel·lícula.

10.000 B.C

2008-06-26T18:44:00.003+02:00

Anit vaig vore esta pel·lícula. La veritat és que esperava molt més d'ella; esperava, especialment, que tinguera algun interés antropològic. Al principi hi ha una cacera de mamuts que em va enganxar. Però després la pel·lícula es centra en l'aparició i el segrest d'una xica, la persecució als capturadors, el compliment d'una profecia, una història d'amor... elements molt gastats que provoquen la sensació de cosa ja vista. Bé per a passar una estoneta, però no molt més. En resum: un tant decepcionant.

American gangster

2008-05-10T20:35:00.002+02:00

Anit vaig vore American gangster, amb Denzel Washington i Russell Crowe. Ho vaig passar molt bé. Una pel·lícula de gangster com les d'abans, amb escenes i relacions familiars que recordaven El Padrino, però situada en Harlem. En lloc de sicilians, negres. El que em crida l'atenció és com la gent de la màfia parla de que estan desapareixen els valors o hi ha unes regles que complir. Els que controlen el crimen es somesen a altres regles, amb les seues sancions. Seria un bon tema per a discutir en classe d'ètica.

La història del policía tambè m'ha agradat. Es pot ser honest en tots els aspectes de la vida? Hi ha un diàleg entre el polícia i la seua dona molt aclaridor. A vegades, certes formes d'honestetad poden servir per a amagar altres aspectes de la vida no tan clars no tan honestos. Això no reduix el valor de les accions del policia, però el torna al nivell dels èssers humans: ni sants ni dimonis. Persones que intenten ser bons (almenys qui ho intenta), però que no ho aconsegueixen en tots els aspectes de la seua vida, ni en tot moment.

Las hermanas Bolena

2008-04-27T18:42:00.003+02:00

Anit vaig acabar de vore "Las hermanas Bolena". No estic molt segur que la pel·lícula respecte el rigor històric. De totes formes, en altres llocs ja he dit que les noveles i les pel·lícules "històriques" són principalment ficció i la seua funció és entretindre al lector o espectador. A mi el que m'interessa és passar-ho bé mentre llig o veig. Per a informar-me, ja tinc altres mitjans, incloent internet. De fet, després de vore la pel·lícula vaig entrar a buscar qui va succeir a Enric VIII en el tron i que va ser de les filles que va tindre amb Catalina d'Aragó i Ana Bolena. Si la pel·lícula no reflectix la història, sí pot servir per a animar-nos a conéixer-la.

D'altra banda, la pel·lícula enganxa, almenys a mi m'ha enganxat. Retrata molt bé com la seducció pot convertir-se en un instrument per a guanyar poder en la Cort; com l'ambició pot posar-se per damunt de qualsevol criteri moral. El sexe es converteix en un mitjà per a guanyar una posició de poder davant el rei. Però esta posició resulta molt frèvola: dura mentre el rei no es fixa en altra persona, cosa que en el cas d'Enric VIII sembla que no podia ser massa temps.

Com en altres ocasions, aconselle vore-la.

Un grup de joves deixa tetraplègic un jove romanés

2008-04-22T21:14:00.005+02:00

M'he quedat parat al llegir la notícia: tres joves i huit menors donen una palisa a un romanés i el deixen tetraplègic. Aprofiten que el romanés anava borratxo per a pegar-li i robar-li. Jo no sé on anirem a parar. No entenc la facilitat amb que la gent utilitza la violència; sembla que, per a alguns, constituïx un recurs habitual. Ara li ha tocat a este home romanés, però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Si fem de la violència un recurs habitual, podrem viure amb una mica de confiança? Podrem fiar-nos de les persones que ens envolten?

Hi ha molta gent que no té en compte les conseqüències de les seues accions. Acaben de trencar una vida. Quan falta el sentit de responsabilitat, quan la gent actua sense pensar en el que pot passar després, com podrem construir una societat mínimament habitable?

La notícia la podeu trobar en:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/22/espana/1208889856.html

Esta notícia m'ha fet recordar la pel·lícula: American History X. La recomane. Quan prenem decisions moguts per l'odi, el mal que produïm pot tornar-se incontrolable. Som amos de les nostres decisions, però les seues conseqüències i el mal que poden produir s'ens escapa de les mans.

L'epidural i un regidor

2008-04-22T21:05:00.007+02:00

Acabe de llegir la notícia que un regidor asturià ha utilitzat la Bíblia per a justificar la no aplicació de l'anestèsia epidural: "Pariras els fills amb dolor". Després ha dit que la vertadera raó és la falta de mitjans en la sanitat i la necessitat d'utilitzar els recursos per a altres serveis.

Si era això el que volia dir, a què ve recórrer a eixe passatge de la Bíblia? La veritat és que el sentit comú i la prudència no és precisament la nota distintiva d'este regidor. Cal tindre poca sensibilitat i poc trellat per a parlar així. A més, de quan en quan, hauríem de tindre un poc més en compte l'epicureisme: cercar un plaer raonable i evitar el dolor.

Podeu trobar la notícia a:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/22/espana/1208881128.html

Beneit XVI als Estats Units

2008-04-17T23:31:00.003+02:00

Acabe d'escoltar per ràdio i llegir a "El Mundo" que el Papa s'ha reunit amb víctimes d'abusos sexuals per part de rectors catòlics. Crec que és una actitut molt valenta. En principi no estava previst al programa del viatje, però crec que és important reconèixer els errors i, des d'una perspectiva cristiana, els pecats i el mal que s'ha fet, per a poder creixer, reconciliar-se i fer justícia.

Expiación

2008-03-22T10:22:00.002+01:00

Fa poc he vist "Expiación", dirigida per Joe Wrigt (2007). La pel·lícula té diverses coses que em semblen interessants:

Hi ha un intercanvi entre la percepció de les coses que té la xiqueta i la realitat. Eixa combinació està molt lograda, mitjançant la reconstrucció dels fets una vegada tenim la primera impressió. Este recurs m'ha agradat molt.
Un altre tema seria la influència dels nostres sentiments a l'hora de percebre i interpretar la realitat. Fins a quin punt condicionen les nostres percepcions?
El final està molt ben desenrotllat i resulta sorprenent. Qui ha d'expiar la seua culpa? Podem reprendre la història, el nostre passat? Com afecten els altres les nostres decisions? Podem controlar les seues conseqüències?

Una pel·lícula molt recomanable per a patir, sentir i pensar.

El niño de Marte

2008-03-20T08:48:00.003+01:00

Anit vaig vore "El niño de Marte", de Menno Meijes (2008). Conta la historia d'un home vidu que decideix adoptar un xiquet. El xiquet diu que és de Marte; fantasia que utilitza per a suportar el fet que va ser abandonat pels seus pares. La major part del temps, la pel·lícula es desenrotlla com una pel·lícula de "sesión de tarde". Sense moments especialment dramàtics i més pròxima a la comèdia. Hi ha dos moments que m'han agradat, sobre tot pel que es diu: quan estan al cotxe i el pare li explica com en un univers tan complex s'han pogut trobar dos persones, i les paraules finals de l'esborrany del nou llibre que ha escrit el pare. També hi ha un moment en que el cunyat del pare adoptiu diu: "En lo que a mi respecta, todos los niños son de Marte. Al menos el tuyo lo reconoce". A fi de contes, la vida és un misteri; i la vida d'un xiquet, en què ha de descobrir tot el que l'envolta com un món alié, organitzat pels adults, ha de ser un misteri més gran. Sobre tot, quan en eixe món hi ha coses a les quals és molt difícil trobar-les un sentit. Està bé per a passar una estoneta. Pot servir per a reconèixer alguns mecanismes de defensa, especialment la fantasia.

El orfanato

2008-03-20T08:40:00.002+01:00

Fa un moment he acabat de vore "El orfanato", de Juan Antonio Bayona (2207). M'ha agradat molt. La història es situa en la línia de "Los otros" i "Frágiles", però aporta altres elements a tindre en compte. La pel·lícula combina molt bé les dosis de por, suspens, mort, amor i tendresa, sobre tot en la conclussió. Belén Rueda borda el seu paper. L'aconselle.

4 mesos, 2 setmanes, 2 dies

2008-03-12T06:35:00.005+01:00

Anit vaig vore esta pel·lícula de Cristian Mungiu (2007). Conta la història de dos xiques, una de les quals decideix fer-se una avortament. La història es situa als últims dies de la dictadura comunista a Romania. A penes hi ha al·lusions al comunisme. La història està centrada, més que en el fet de l'avortament, en l'amiga de la xica que avorta: les dificultats, el que ha de fer per la seua amiga, la seua relació sentimental... És especialment interessant la figura del "metge" que provoca l'avortament: la manera en que descriu el procés i el pagament que demana a les xiques. Per al meu gust, la pel·lícula resulta una mica lenta. No hi ha escenes explícites especialment desagradables, però el que es diu implícitament és suficient per a fer-se una idea de tot el que passa. El que més m'ha agradat és la descripció de les situacions que travessa l'amiga de la xica que avorta; ella és la protagonista de la història.

La masai blanca

2008-03-03T12:06:00.006+01:00

Ahir vaig vore la pel·lícula "La masai blanca", de Hermine Huntgeburth (2005). Conta la història d'una turista que decideix quedar-se a Kènia amb un masai, membre d'una tribu de pastors. Narra el conflicte entre els seus sentiments i els costums i idées que troba al poblat. Està bé per a plantejar qüestions sobre les diferències culturals, fins a quin punt es poden suportar o comprendre. A banda del idioma, ¿hi ha diferències entre les formes d'entendre la vida que fan impossible l'enteniment entre persones de cultures diferents? Una altra cosa interessant és que, en este cas, l'extranger és l'occidental, l'europeu. Normalment veiem les diferències culturals com a grup majoritari, però ¿què passa quan nosaltres som la minoria? ¿Podem imposar les nostres idées o els nostres costums? Totes estes preguntes se les ha fetes l'antropologia cultural i la filosofia, però interesa que cadascú intente respondre-les per sí mateix. Aconselle vore la pel·lícula a qui estiga interesat en estos temes.

Los chicos listos no leen

2007-12-23T12:28:00.002+01:00

El titol de la presente entrada l'he agafat d'una columna d'opinió d'Edurne Uriarte a ABC. Vos aconselle que llegiu este article. Podeu trobar-lo polsant ací. Es planteja la qüestió que la lectura i l'estudi oferixen unes recompenses a llarg terme que contradiuen l'èxit immediat que oferixen altres activitats promogudes i afavorides pels mitjans de comunicació. Hi ha formes més ràpides i menys costoses per a arribar a l'èxit social i econòmic. Estos dies també hem escoltat els resultats de l'informe PISA, on es diu que els alumnes espanyols tenen dificultats en la comprensió lectora. Què penses tu de tot açò? Llig l'article d'Edurne Uriarte i deixa la teua opinió.

Condemna de Sòcrates

2007-12-14T18:21:00.003+01:00

Ací teniu un video sobre el judici i la condemna de Sòcrates, tret de la pel·lícula "El mundo de Sofía".

Després de vore el vídeo pots contestar les següents preguntes:

Què t'ha cridat l'atenció d'aquest vídeo?
Per què van condemnar Sócrates? Quines acusacions van fer els seus enemics? (seria interessant que consultares alguna història de la filosofia per a conèixer millor les acusacions).
Què penses del que van fer amb Sòcrates?
Per què Sócrates no va voler fugir i evitar el castic? Què penses del que va fer Sócrates?

Pots trobar informació sobre Sócrates a aquestes pàgines:

Pequeña Miss Sunshine

2007-12-06T13:17:00.001+01:00

El sábado pasado vi esta película. Resulta interesante: es otra forma de hacer cine, entretener y hacer pensar, sin que por ello haya que estar muy pendiente de cada detalle. Hay situaciones en las que lo trágico y lo cómico se mezclan. La situación final resulta ridícula, pero uno acaba pensando si no es más ridículo montar un concurso de belleza para niñas. De este modo, lo que se sale de lo normal, de lo impuesto por la mayoría, se convierte en su crítica. Sólo algunos, ya cansados de las tonterías que impone la sociedad, son capaces de valorar esa crítica (fijaos en quienes aplauden al final de la película). El silencio del hijo mayor invita también a reflexionar. Es un lector de Nietzsche. Este filósofo pensaba que el pensamiento y el lenguaje (ambos van unidos) distorsionan la realidad en la medida en que detienen lo que es movimiento; necesitan clasificar y estructurar en conceptos la vida. La vida es devenir, cambio; cuando la pensamos, lo que hacemos es como tomar fotografías de la misma y clasificar esas imágenes. Pero ya no estamos captando la vida misma, sino sólo esas instantáneas inmóviles. Para comprender la realidad, lo mejor es permanecer en silencio. Ese silencio, sin embargo, nos lleva a la incomunicación. No podemos captar la realidad por medio del pensamiento, ni la podemos expresar por medio del lenguaje, pero no tenemos otros medios para hacerlo. La lógica y el lenguaje son nuestros instrumentos, pero también nuestra prisión. Si ves la película y se te ocurre alguna pregunta o alguna reflexión, puedes contestar este mensaje.

Diàleg amb Tales de Milet

2007-10-06T13:13:00.001+02:00

A la següent adreça podeu trobar un diàleg amb Tales de Milet, podriem respondre les preguntes com a comentaris del blogg: http://personales.ya.com/pensament/archivos/Tales.pdf

Per a treballar el document:

Quines expresions o idees t'han cridat l'atenció? Per qué?
Per què no es pot entendre res de tot allò sense admirar-se?
Quina relació pot tindre la insistència que fa l'home sobre l'admiració amb l'inici de la filosofia?
L'inici de la filosofia radica només en l'admiració? Quines altres actitus podem ajudar a iniciar el pensament filosòfic?
Com podem interpretar l'expressió: "tot està ple de déus"? Açò podria contradir d'alguna manera l'intent de la filosofia de donar una explicació racional del món?
Pots ampliar la teua informació amb els següents materials:

Tales en página sobre filosofía.
W.K.C. Guthrie: Historia de la filosofía griega. vol I. RBA 2005.
G.S. Kirk, J.E. Raven y M. Schofield: Los filósofos presocráticos. Gredos. Madrid 1987.

Días de gloria

2007-09-22T12:39:00.001+02:00

La semana pasada vi la película "Días de gloria". Trata sobre unos regimientos que el ejército francés reclutó en sus colonias para ayudar a liberar la "Madre Patria" de la ocupación nazi. Muestra cómo Francia, no es igual de "madre" ni de "patria" para los nacidos en su tierra como para los nacidos en las colonias, ni siquiera con los hijos de franceses nacidos fuera de Francia. Una cosa es decir que todos tienen la misma patria y otra que todos tengan a la vez los mismos derechos.

Viene bien para reflexionar. Dentro de unos años, aquí, en España, tendremos la segunda generación de inmigrantes, hijos nacidos de padres que han venido de otros países. No es exactamente la misma situación que muestra la película, pero sirve para hacernos preguntas:

¿La diferencia de origen y de piel, en algunos casos, será un obstáculo para considerarlos ciudadanos con todos los derechos?
¿El hecho de que sus padres procedan de otro país, debería suponer algún tipo de límite en sus derechos como españoles?
¿Una cosa es el reconocimiento legal y otra la aceptación de una situación por parte de la mayoría de la población? ¿En qué medida el reconocimiento legal favorece que las personas acepten las nuevas situaciones?
¿Qué situaciones pueden desencadenar conflictos entre los españoles "de toda la vida" y aquellos cuyos padres procedan de otros países? ¿Será algo inevitable, dado que nuestra sociedad pretende ofrecer unos servicios y un bienestar para todos, pero los recursos son limitados?
¿Qué medios se pueden poner para evitar dichos conflictos o reducir sus consecuencias?
También se pueden hacer otro tipo de preguntas: ¿en qué sentido puede suponer un enriquecimiento de la sociedad?

Hay otras películas que pueden servir mejor para tratar estos temas. Ya lo iremos planteando.

El niño con el pijama de rayas

2007-07-31T19:01:00.002+02:00

Hace un par de días acabé de leer "El niño con el pijama de rayas", de John Boyne, publicada por Salamandra (2007). Tiene 217 páginas. Es de fácil lectura. Me ha parecido una novela excelente. Me ha entretenido y enganchado mucho. Puede servir para reflexionar sobre cómo ven, piensan y valoran las cosas los niños. La historia está narrada desde la perspectiva de un niño de 9 años, pero no por ello es una historia para niños. Puede enganchar muy bien con adolescentes, jóvenes y adultos. Yo os animaría a que la leyerais. Creo que, conforme han hecho en la contraportada, es mejor no decir cuál es su contenido. Es mucho más bonito ir descubriéndolo a través de lo que sugiere la intepretación que hace de la situación el niño protagonista. Eso ayuda a ver las cosas desde sus ojos.

En busca de la felicidad

2007-07-22T09:59:00.001+02:00

Anoche vi "En busca de la felicidad". La película me gustó. Hay una reflexión que el protagonista (Will Smith) se va repitiendo y se refiere al derecho a buscar la felicidad. Esta reflexión puede servir como punto de partida para hacerse varias preguntas: - ¿Qué es la felicidad? - ¿En qué puede consistir la felicidad para alguien que, como el protagonista de la película, se encuentra al borde de desmoronarse? - ¿La felicidad es un proyecto, un logro, es fruto de la casualidad o del esfuerzo...? - Si es un derecho, ¿qué pasa con los que carecen de cualquier medio para alcanzarla? ¿o el derecho consiste sólo en buscarla? - ¿Es el fin último de nuestras acciones, como sostenía Aristóteles? A algunos puede que no les guste el final y preferirían que las cosas no acabaran bien (algunos creen que lo real sólo es lo que acaba siempre mal y se gozan en ver personas incapaces de salir del agujero), pero creo que en la vida hay de todo, incluso éxitos. La película me ha gustado, me ha hecho pasarlo mal, pero me ha gustado. Creo que la historia está bien narrada y te hace adentrarte en la situación angustiosa por la que pasa el protagonista. Además, da gusto ver a Will Smith bordando un papel dramático.

Big fish

2007-07-04T00:56:00.001+02:00

Hoy he visto "Big fish". Tras la película me he sentado a escribir lo siguiente: ¿En qué consiste la vida: en una sucesión de hechos o en la interpretación que hacemos de los mismos? ¿Qué da sentido a la vida: los acontecimientos o la relación que establecemos entre ellos? Puede ser que la historia dependa de cómo interpretemos los hechos, que sea la interpretación la que haga que una vida tenga sentido o no; los hechos desnudos, por sí solos, son incapaces de dotar de sentido una existencia. Cuando esa interpretación se convierte en relato, entonces se torna más consistente. Quienes aparecen en el relato, se convierten en cómplices del sentido último que alcanza una existencia. Sin narración, sin palabra, es posible que la vida carezca de sentido, es posible que no llegue a ser una historia.Aquí se mezcla la realidad y la ficción, los hechos y la interpretación mágica, hasta el punto de que resulta difícil separarlos, pero en concreto en la vida del protagonista resulta imposible, porque su vida no es sólo lo que ha pasado, sino también cómo él lo ha vivido y lo ha trasmitido a los demás. Él no es sólo lo que ha hecho, sino lo que ha vivido y cómo ha vivido.Los momentos últimos de la película y de la vida del protagonista son muy interesantes: las palabras del doctor al hijo, el relato de la muerte que hace el hijo… Al final no sabemos si es verdad lo que contaba el padre, aunque sí tenía una base en la realidad, pero las preguntas que permanecen son: ¿qué es la verdad? ¿qué es lo real?

Manifestaciones en Francia

2007-05-11T10:27:00.001+02:00

En las eleccciones presidenciales francesas ha ganado el candidato de la derecha. La respuesta de algunos ha sido manifestarse en las calles de Francia para mostrar su descontento. Si no se dedicaran a romper mobiliario urbano (incendiar contenedores, romper farolas, etc...), la cosa no merecería ningún comentario. Menos mal que no son la mayoría de la población. La situación, sin embargo, me hace plantearme las siguientes preguntas:

Si son personas que aceptan el juego democrático, ¿entonces a qué viene la rabieta cuando no gana el candidato que a ellos les gusta? ¿No deberían aceptar los resultados igual?
Si son antisistema, entonces ¿a qué viene manifestarse justo después de conocerse los resultados? ¿No les debería dar lo mismo? ¿Deberían manifestarse igualmente si hubiera ganado la candidata de la izquierda ya que lo habría hecho desde unas elecciones democráticas que parecen no gustarles?

300

2007-05-05T00:28:00.001+02:00

Hace un mes acompañé a un grupo de alumnos y el profesor de cultura clásica a ver "300". La película parte de un hecho histórico, si bien vista desde la narración de un cómic: la batalla de las Termópilas. ¿Qué puedo decir? La película me gustó y lo pasé muy bien. Había exageraciones, pero si tuviéramos que tomar en serio a los historiadores de la antigüedad, creo que también presentaban muchas exageraciones.

Yo creo que la función del cine no es enseñar ni hacer documentales, para eso ya está el Canal de Historia, sino relatos que entretengan y hagan que las personas que van a ver las películas sientan, sufran, rían, piensen... se dejen tocar por lo que se les muestra en la pantalla. Yo creo que esta película lo consigue. Al menos en mi caso lo ha conseguido. Estas últimas semanas me he dedicado a leer cosas sobre la invasión del Imperio Persa y la defensa que realizaron los griegos.

El cine no es la historia, pero nos puede animar a conocerla mejor. Para ello no va a realizar un relato supuestamente objetivo y aséptico de los hechos pasados, sino que va a intentar llenarnos de emociones. Si desde ahí despierta en nosotros el gusanillo por conocer más, ¿qué más se puede pedir? Tanto en el cine, como en las novelas históricas, basta con que sepamos que, partiendo de hechos históricos, lo que se nos ofrece es una ficción.

La vida de los otros

2007-05-04T18:13:00.001+02:00

No cuento muchas cosas de la película para evitar quitarle emoción. Me parece que es una buena película para tratar en ética.

Me ha llamado la atención cómo las personas pueden cambiar su forma de pensar y de actuar cuando se dejan tocar por la vida de otras personas.
Creo que otro tema que aparece es el de la desilusión ante las formas de actuar de los dirigentes del Partido Comunista, su incoherencia con respecto a las ideas que pretenden salvaguardar, y su abuso de poder.
Se plantea también el funcionamiento de los regímenes totalitarios (en este caso, de influencia comunista), basados en inculcar miedo a los ciudadanos. Viene bien para evitar idealizaciones acerca de los mismos.

Diario de un escándalo

2007-05-04T18:01:00.001+02:00

La semana pasada vi la película "Diario de un escándalo". Plantea dos tipos de relaciones afectivas: la de una profesora con un alumno y la de dos profesoras entre sí. Creo que puede dar para debatir. A mí, por el momento, me sugiere las siguientes preguntas:

¿Cuál de las dos relaciones es más cuestionable? ¿En cuál hay más elementos rechazables? ¿Cuál resulta más comprensible? ¿Por qué?
¿Qué relación hay entre amor/amistad y posesión? ¿Se puede evitar cierto sentido de posesión en las relaciones afectivas?
¿Por qué muchas veces enmascaramos nuestros verdaderos sentimientos?